Articles 20 minutos


… HI HA GELOSIA ENTRE GERMANS  (11/3/2015)

Quan va néixer el meu germà van canviar molt les coses a casa. Ell té ara 18 mesos d’edat, la mare li dedica tota l’atenció, deixant-me a mi de banda.

Jo també voldria rebre el pit de la mare, disposar d’ella quan em vingués de gust. Jo intento atreure la seva atenció, però sembla que mai no és el moment  adequat. Sovint la mare em diu que el germà la necessita, com si jo no la necessités! Però quan li ho dic, respon: «no siguis egoista, ell és petit». Sé que no ho hauria de fer, però de vegades sento que preferiria que el meu germà no hagués nascut, fins i tot a moments li he desitjat el pitjor, perquè tot torni a ser com abans.

Em reprimeixo i  acabo fent  malifetes que em porten a ser castigat, perquè em sento molt neguitós i culpable de sentir això tant dolent.

Normalment, els pares em recorden fins a quin punt arribo a ser ximplet i acabo plorant pel que sóc, perquè, a més de perdre l’atenció dels pares, sento que no m’estimen. De vegades crido l’atenció, sabent que em renyaran, així per una estona em miren a mi. Molts cops també jugo amb el meu germà i riem junts, i l’estimo.

També, de vegades, veig que la gent al·lucina amb coses que ell fa i que jo també les faig, però sembla que no els hi fa gràcia: «ja ets gran per fer aquestes coses» i em torna la ràbia que em recorda que només els nens dolents arriben a sentir aquests sentiments pel germà.

M’agradaria que els pares m’expliquessin si això també els hi passa a d’altres nens i m’ajudessin a portar-ho millor.

SOVINT LA MARE EM DIU QUE EL MEU GERMÀ PETIT LA NECESSITA, COM SI JO NO LA NECESSITÉS TAMBÉ!


… UN GERMÀ ESTÀ GELÓS DE L’ALTRE    (18-3-2015)

L’expressió de la gelosia entre germans l’hem de considerar normal i, fins i tot, molt positiva, malgrat que ens costi d’acceptar-ho com a pares. No és gens fàcil pels nens acceptar tranquil·lament un missatge intern que sovint els hi diu «si estimen tant al meu germà, em podrien deixar d’estimar» o missatges més senzills com «amb ell sí  que riuen». Sovint, acaba amb el fill fent de pallasso fora de moment, rebent el pertinent avís dels seus pares, que confirmarà allò que el nen intuïa: que les seves gràcies no són ben rebudes.

Això els hi crea un estrès intern, difícil de gestionar. De fet, els pares ens capfiquem en fer-los entendre el que passa, des de la part més racional, quan els fills ens parlen des del seu cervell emocional. I és per això que no trobem punts de coincidència. Aquests missatges interns són molt dolorosos pels nens i el més normal és que s’expressin amb contundència.

Quan el nivell d’estrès ha arribat a un punt àlgid, els infants demanen que algú dels seus referents es faci càrrec d’allò que ells no poden controlar, no troben la manera d’expressar-ho de forma adaptativa i sovint aconsegueixen el contrari del que pretenien. Si acceptem les respostes dels nostres fills, de manera incondicional, som capaços d’entendre que són normals i intentem parlar amb ells sobre com gestionar-ho millor la propera vegada que passi, entenent que aquestes reaccions no són contra ningú, els ajudem a getionar les seves reaccions emocionals i els hi trasmetem seguretat i autoestima.

SI ENTENEM EL NOSTRE FILL I L’AJUDEM A GESTIONAR LES EMOCIONS, LI TRANSMETEM SEGURETAT I AUTOESTIMA


… S’ALLARGA L’HORA D’ANAR A DORMIR    (25-3-2015)

És l’hora d’anar a dormir, ho sé, però, no sé què em passa i no hi vull anar. No sé si tinc son o no, ni si em sento cansat. El que passa és que vull estar més estona amb els pares. Cada matí anem amb presses i no puc compartir res amb ells. Passo la resta del dia a l’escola, els dilluns i dimecres tinc música i els dimarts i dijous faig esport.

Aquests dies arribo a casa força tard, sopem i em diuen que haig d’anar a dormir. I, és clar, jo no vull. I m’invento qualsevol excusa per endarrerir el moment d’anar al llit. Els pares s’empi-pen, em diuen que ja està bé, que què m’he cregut jo per prendre’ls-hi el pèl a aquestes hores, que ells necessiten descansar…

Jo només vull estar amb ells, jugar, parlar, llegir, el que sigui! Però no sé com plantejar-ho. Si algun cop ho he fet, ja em sé la resposta: «És que no tens mai prou, ets molt egoista». Jo ho sento, però no ho puc  evitar, allargo aquest moment tot el que puc, acabem enfadats, però almenys compartim més d’estona.

Jo no sé si a ells els hi agrada estar més amb mi, jo ho necessito. Ells podrien acompanyar-me al llit, parlar o llegir i, segurament, jo no ho hauria de demanar de qualsevol manera. Si es quedés algú amb mi fins que m’adormis, no sé, jo crec que m’ajudaria a relaxar-me i sentiria la companyia dels pares, amb tranquil·litat, sense presses, per primer cop durant el dia. Però això sembla molt presumptuós per part meva, no hauria de ser tan egoista.

ELS PARES S’EMPIPEN PERQUÈ NO VAIG AL LLIT, PERÒ JO NOMÉS VULL ESTAR MÉS ESTONA AMB ELLS


EL NOSTRE NADÓ ENS RECLAMA      (1-4-2015)

Quan el nostre fill nadó ens reclama, exigeix cobrir la seva necessitat de manera immediata. Aquesta urgència sovint la interpretem com una mena de tirania del petit, quan ell només viu l’aquí i l’ara, el moment. Sovint, ens comuniquen una incomoditat o una demanda emocional.

Els nadons experimenten emocions que no saben gestionar, com la por, la inseguretat o la ràbia. És per això que reclamen els adults de referència. Atenent  les seves demandes, li aportarem un missatge que els hi servirà per sempre: «Les teves necessitats són importants, val la pena reclamar-les».

Així seran joves i adults més segurs, més capaços de comunicar allò que els hi preocupa i de lluitar per allò que considerin just.

El nivell de comunicació dels nostres adolescents dependrà en part de com hem rebut les seves inquietuds durant les primeres etapes de la vida i de si s’han sentit acompanyats. Si preguntem a qui ens va cuidar de petits, segurament, trobarem coincidències entre el nostre comportament llavors i el que som ara. Si ens diuen que érem un nadó molt bo, segurament referiran un nen que va aprendre a no demanar sempre allò que necessitava.

Un nadó que demana poc serà valorat per la seva autonomia. Esdevindrà un adult molt independent, però amb dificultats per expressar les emocions.

De petits rebem missatges que ens perfilen el vestit emocional i de comportament.

Cal traduir bé les demandes dels nadons, encara que de vegades ens incomodi.

DE BEN PETITS REBEM ELS MISSATGES QUE ENS PERFILEN EL VESTIT EMOCIONAL QUE MOSTREM D’ADULTS


LI COSTA LLEGIR          (22-4-2015)

La lectura no es pot imposar.Llevat que pateixin trastorns molt específics, tots els nens i nenes tenen la capacitat de llegir. L’hàbit de fer-ho, depèn sobretot de la motivació que puguin tenir i de l’adequació de les propostes de lectura que els hi fem.

La lectura no es pot imposar, ni convertir-la en una obligació pels nens. Llegir ha de formar part de l’oci dels infants, només així aconseguirem que arribin a gaudir-ho. Si la lectura suposa un gran esforç pels nostres fills, podem començar per llegir-los nosaltres allò que pensem que els hi agradarà.

Sovint és una bona idea començar per lectures d’un nivell d’edat inferior al seu, per tal que esdevingui una lectura senzilla per ells. Encara que tinguin l’edat  per fer-ho tot sols, serà millor que els hi llegim nosaltres, no oblidem que el que volem transmetre és la motivació per llegir, no tant el fet de millorar la lectura.

Llegir en veu alta als nostres fills els hi despertarà la curiositat i el desig de fer-ho ells. és un moment amb molta càrrega emocional, que reforça els vincles afectius, la seguretat, la incondicionalitat dels referents i l’autoconcepte, tot un plaer pels nostres fills, que quedarà inevitablement lligat a la lectura.

Si ho fem des de ben petits, els nens associen lectura amb moments especials i això esdevindrà la base de la motivació que els hi portarà a llegir en un futur. Els hi llegirem sovint, el que sigui, diaris, revistes, contes, lletres que ens cridin l’atenció pel carrer, propagandes de coses que l’interessin, el que sigui. Llegirem sense descans, amb la seguretat de saber que si ara no té motivació per fer-ho tot sol, és necessari que li fem nosaltres, com tot allò que va aprendre de petit, fins que ens digui: “ara jo sol” No tindrem pressa perquè arribi aquest moment, mentrestant, llegirem. Revisarem també si nosaltres ho estem fent. Els nens aprenen per imitació als seus referents, som un model per ells, si no ens veuen llegir, serà difícil que els podem aficionar. Tenim a tocar la diada de Sant Jordi, una bona millor raó per gaudir d’aquests moments.

LLEGIR HA DE FORMAR PART DE L’OCI DELS INFANTS, NOMÉS AIXÍ ACONSEGUIREM QUE ARRIBIN A GAUDIR-NE


QUÈ PASSA SI HEM D’EXPLICAR COSES DIFÍCILS D’ENTENDRE   (13-5-2015)

Fa uns dies ens va copsar la notícia de la mort d’un mestre, a mans d’un dels seus alumnes a un institut de Barcelona. Els mestres han aprofitat per explicar als nens i nenes la notícia.

No és fàcil d’explicar a alumnes d’edats molt diferents, a grups grans d’infants i molt menys poder adequar la informació a cada un d’ells. És per això que es fa necessari reprendre el tema a casa. Davant l’explicació de l’escola, cada alumne es farà una composició pròpia dels fets.

Sabem que la fantasia dels nens i nenes pot arribar a allunyar-se massa de la realitat, o fins i tot arribar a considerar aquesta barbàrie, com una mena d’heroïcitat.

El primer que hem de fer és comprovar què és el que han entès els nostres fills sobre la notícia i compartir amb ells la nostra visió, amb un discurs sincer i alhora adequat a la seva edat. Aquest, per sort, ha estat un fet molt puntual i no pot emmarcar-se dins de la violència escolar. Posar sobre la taula aquest desgraciat esdeveniment, pot servir per fer una reflexió a fons del control que tenim sobre els nostres fills. És important controlar la seva vida, especialment allò que veuen a la tele i a internet, controlar amb què juguen i amb qui es relacionen. Comprovar que realitzen activitats adequades a la seva edat, que entenen allò que veuen per pantalla i que ho saben interpretar. Hem d’estar atents a tot el que fan els nostres fills i compartir amb ells algunes aficions, per tal d’entrar en el seu món i des d’allà saber quin és el seu estat d’ànim.

COM A PARES HEM D’ESTAR ATENTS AL QUE FAN ELS FILLS PER TAL DE SABER QUIN ÉS EL SEU ESTAT D’ÀNIM


NO ENS PARLEN                   (20-5-2015)

Sovint ens preocupem perquè els nostres fills no comparteixen les seves coses amb nosaltres, no ens informen del que fan diàriament i molt menys les seves preocupacions i neguits interns. Si els hi costa compartir  alguna cosa que intuïm important per a ells, haurem de crear l’espai necessari per contenir la informació, rebre-la amb la importància que té per ells i crear un clima de benestar on els nostres fills anticipin que se sentiran escoltats i recollits.

La resposta ha de ser contenidora de l’emoció que ens està transmetent i comprensiva, sense judici, especialment quan detectem situacions que puguin viure amb patiment o que els hi manquin estratègies per enfrontar-les.

En primer lloc, haurem de valorar i agrair la confiança que ens demostren compartint les seves inquietuds, atenent sempre a la importància que ells li atorguen a allò que els hi ha passat. Si som capaços de transmetre aquesta empatia amb ells, obrirem les portes a futurs espais de confiança dels nens amb nosaltres com a pares.

De vegades ens trobem nens i nenes que expressen petits assetjaments escolars a la família i reben la resposta: «no et deixis fer això» quan el que ens estan dient és precisament, que no saben defensar-se. És per por a aquestes respostes que els nens ens diuen als terapeutes: «no li diguis als meus pares».

També ens trobem que volem que els nens parlin dels seus temes quotidians, quan nosaltres no compartim res del que ens passa durant el dia.

Abans de demanar que ells parlin, haurem de revisar si nosaltres els hi parlem del que fem.

NO PODEM ESPERAR DELS FILLS ALLÒ QUE NOSALTRES NO FEM. NO OBLIDEM QUE SOM ELS SEUS MODELS.


MARXA DE COLÒNIES                  (27-5-2015)

Si els nostres fillshan de marxar de colònies, alguna nit a dormir fora de casa, possiblement per primer cop, serà convenient que estiguem atents als sentiments que l’aventura els hi pot crear, per poder compartir amb ells els seus neguits. Sovint davant expressions dels nens que plantegin una dificultat, intentem treure-li pes i animar al nen a no pensar-hi, en comptes d’obrir el tema, afrontar-lo i acompanyar-li en els seus dubtes i pors.

És important oferir espais per l’expressió d’aquestes inquietuds i transmetre’ls-hi tranquil·litat. Deixar un espai per poder dir en veu alta que ens trobarà a faltar, que de vegades dubta si vol anar-hi, i parlar també de com s’ho passarà amb els seus amics.

Aquests dubtes, els podem trobar també amb nens i nenes més grans. Possiblement en aquests casos, els menors intenten no mostrar sentiments de por, per no ser considerats dèbils o més petits del que són. És a casa on podem oferir aquest  espai d’intimitat i confiança on expressar allò que els hi pot neguitejar. Ens podran parlar si tenen dificultats de jugar amb els companys, si tenen por que algun nen concret els hi espatlli la sortida, o bé podem esbrinar el grau de confiança amb el seu tutor.

Haurem d’estar atents, especialment a allò que els fills callen. Una bona estratègia pot ser parlar de moments en què ens hem sentit també insegurs a la nostra infantesa. Que els nostres fills vegin que els pares també han sentit aquestes inseguretats, els hi dóna el permís per sentir-les, per expressar-les, i d’aquesta manera poder afrontar-les

SERÀ CONVENIENT ESTAR ATENTS ALS SENTIMENTS QUE ELS HI POT CREAR L’AVENTURA


SUSPÈN EL CURS                 (3-6-2015)

Quan els resultats acadèmics dels nostres fills no responen al que esperem d’ells, ens haurem de plantejar molt seriosament les possibles causes que han provocat aquesta situació. Hem de revisar si ha esdevingut un tema sobtat o bé ho veiem avenir. En qualsevol cas, haurem d’interpretar adequadament el missatge que ens donen els fills. El més fàcil serà culpar-los a ells, posant-los l’etiqueta de dropos.

En infants que arrosseguen resultats molts justos en cursos anteriors és possible que s’hagin sentit molt exigits, amb una insatisfacció constant per no poder assolir allò que s’espera d’ells, fins al punt que llencen la tovallola.

A la nostra societat es manté la creença que repetir un curs és sinònim de fracàs. Mirem-ho com una oportunitat per què el nen o la nena gaudeixin d’un temps de descans i d’auto reafirmació. Repetir curs, pot ser un regal que els hi  permet reforçar la seva autoestima, rebaixar el nivell d’estrès i millorar les seves relacions socials.

És veritat que en una repetició de curs, els infants poden perdre la relació habitual amb antics amics, però segurament podrà fer noves relacions des d’un posicionament més d’iguals, sense etiquetes, sense diferències significatives en els resultats acadèmics. Gaudirem de més temps per relacionar-nos amb el nostre fill,

Cada nen té el seu ritme, si el respectem i l’ajudem a sentir-se acceptat i estimat tal com és, li facilitem el desenvolupament de les seves capacitats i li ensenyem a gaudir del camí que el portarà allà on ho desitgi.

A LA NOSTRA SOCIETAT ES MANTÉ LA CREENÇA QUE REPETIR UN CURS ÉS SINÒNIM DE FRACÀS


NO EL CONTROLEM             (10-6-2015)

Hi ha actitudsdels nostres fills, que són difícils d’entendre i es repeteixen una i una altra vegada sense que trobem la manera de donar la resposta adequada, algunes d’aquestes poden arribar a ser obsessives o fins i tot agressives. Els nens i adolescents, quan tenen un dolor profund o bé un tema que no ha quedat resolt, expressen allò que els hi passa sovint de forma allunyada de la lògica dels adults. I com més forta sigui aquesta resposta, més important és el dolor que amaga.

Davant aquestes situacions solem actuar des de la nostra visió d’adults, a les que els fills no responen, perquè senten que no els hi estem entenent. La resposta adequada implica traduir bé el missatge dels fills. Els hi reconfortarà saber que estem allà.

Per poder descobrir què pot estar passant, haurem de fer l’esforç de mirar en quin moment va començar aquesta actitud que ens preocupa, segurament hi trobarem un fet familiar significatiu. Mentrestant, l’haurem d’acompanyar.

Ens pot servir dosificar el neguit intern del nostre fill, posant-li nom. Parlar d’aquest malestar com a bitxo» «cosa» o «monstre» li permet a l’infant treure’l fora i des culpabilitzar-se, d’allò que porta dins i que s’està expressant de manera inacceptable.

Fins que no donem resposta a això que l’infant està expressant, no podrem avançar.

QUAN NENS I ADOLESCENTS TENEN UN GRAN DOLOR HO EXPRESSEN SOVINT FORA DE LA LÒGICA DELS ADULTS


SI NO SABEM RES DE LA HISTÒRIA DEL FILL ADOPTAT                                                (17-6-2015)

Pensen en la seva mare. En general, les persones estem interessades a saber coses que formen part de la nostra història, encara que siguin vivències que no recordem. El lloc de naixement, la manera com vàrem arribar al món o com érem de ben petits, són temes que ens agrada conèixer i que formen part de la nostra essència.

Malauradament, els nens i nenes adoptats, especialment si l’adopció és internacional, tenen molt poca informació de la seva història anterior. Però no per desconèixer aquesta història, els nens i les nenes deixen de pensar-hi.

Malgrat que no tinguin cap mena de record, la majoria de nens i nenes adoptats, pensen habitualment en la seva mare d’origen. Temes com el què estarà fent la mare, si serà viva, si pensarà en els seus fills o si haurà tingut més descendència, estan sempre presents en l’imaginari de l’infant adoptat. Són temes que li provoquen un estrès intern important i són la font de moltes de les seves pors.

Com a pares adoptius, haurem de facilitar la seva expressió, ja que pertany on van passar coses que l’han afectat al seu desenvolupament i a la seva estabilitat emocional.

Els nens no poden entrar en aquells espais que els hi causen dolor, si no se senten absolutament acompanyats per les seves figures de referència i d’estabilitat. El fet de no conèixer la història, sovint porta a les famílies adoptants a pensar que amb la simple resposta de «no sabem res», els infants ja tenen prou. No és així, els fills necessiten saber si aquest tema també forma part dels pares, és a dir, per ells és més important saber que els seus pares adoptius pensen en la mare biològica, que el fet de trobar la història més aproximada possible.

Quan li diem: «No sabem res» l’assumpte acaba molt ràpidament i li hem dit tot el que sabem, però el nen o nena no deixarà de pensar-hi. Si realment ens interessa la història del nostre fill i hi pensem en ella, a aquesta resposta li afegirem quelcom com “però quan jo la penso, imagino que…». Així li estem transmetent que també hi pensem. Quan no acceptem alguna part de la història del fill adoptat, estem rebutjant una part de la seva essència.

El fill adoptat necessita sentir-se estimat pel que és, i ell és des de la seva concepció, no solament des de la seva arribada a la família adoptant

QUAN NO ACCEPTEM ALGUNA PART DE LA HISTÒRIA DEL FILL ESTEM REBUTJANT PART DE LA SEVA ESSÈNCIA


SI ES FA SOVINT EL NEN PETIT                 (8-7-2015)

Les conductes que presenta un infant i que responen a etapes anteriors a la que li correspondria per la seva edat cronològica, s’anomenen regressions.

Les regressions són l’expressió del nen o la nena, referenta què alguna cosa de les etapes anteriors, que no s’ha superat adequadament. Aquestes conductes ens permeten esbrinar en quin moment evolutiu es troben els nostres fills. Si un infant fa conductes de nadó, segurament ens està expressant una necessitat que no va ser coberta, i està al nostre abast poder ajudar-lo a superar-la, o bé deixar-la sense resposta, la qual cosa provocarà de ben segur, probablement a l’adolescència, una expressió d’aquest nadó no atès, que expressant-se amb un cos de 15 anys, farà molt de respecte. És per això que acompanyar als nostres fills en les seves conductes regressives, és l’única oportunitat que tenim d’ajudar-los a créixer i anar curant totes les ferides que van patir en etapes anteriors.

Atendre les regressions i rebre a aquest nadó que hi ha dins dels nostres fills i que vol expressar-se, no té a veure amb no marcar els límits de comportament que considerem necessaris. Quan acompanyem a dormir als nostres fills, o bé els hi ajudem a vestir, perquè veiem que, d’alguna manera ens ho estan demanant, malgrat que ja ho saben fer tot sols, estem connectant amb  ells, amb la seva necessitat de tornarse a sentir petits i tornar a experimentar un procés de maternatge que segurament va quedar en algun aspecte incomplet.

Els nens passaran per aquest procés d’una manera ràpida, però necessiten saber que estem disposats a cobrir allò que va quedant pendent, que aquest nen petit que senten dins i que demana sortir, té el permís de fer-ho, i que els pares estan encantats de rebre’l i d’acompanyar-lo. La nostra necessitat que els fills vagin tancant etapes ens porta sovint a exigir-los que facin les coses que els hi correspon per edat, comparant-los amb infants de la seva edat. De vegades perdem de vista el que els nostres fills ens estan dient, de la manera que poden, i sempre amb claredat si estem atents a escoltar-los.

No hi ha cap nen gran, que vulgui mostrar-se com a més petit del que és. Si es manté l’actitud en el temps, haurem d’estar atents a aquesta necessitat de maternatge no cobert i que pot dificultar el desenvolupament dels nostres fills.

NO ES TRACTA D’EXIGIR QUE SIGUIN EL QUE ESPEREM D’ELLS, SI NÓ D’ACCEPTARLOS I AJUDARLOS A CRÉIXER


SI VOLEM AJUDAR                      (15-7-2015)

Estem en temps de vacances, de descans i de compartir temps amb els fills, encara que la majoria hem de fer acrobàcies per aconseguir que els nostres nens i nenes estiguin cuidats els dies que treballem.

Hi ha persones que no tenen la possibilitat, persones amb recursos precaris i sense suport social de cap mena, amb fills a càrrec seu, que tenen moltes dificultats per sortir-se’n. No poden deixar la seva feina, l’únic suport familiar, i els hi és impossible compaginar-la, amb l’atenció adequada dels fills.

L’Ajuntament de Barcelona, disposa d’un servei molt interessant, que dóna resposta a aquestes famílies. És el Servei de Famílies Col·laboradores, que cerca famílies que ofereixen un temps concret, aquell del que disposen, per cuidar infants, quan la seva família, normalment la mare, no té possibilitat de fer-ho. L’oferiment és molt variable: des d’una total disponibilitat fins a hores molt concretes.

És un Servei que potencia la proximitat entre les famílies, tant en l’àmbit físic (families del mateix barri) com en l’àmbit de relació (les famílies es coneixen). De  vegades, el simple fet de recollir un dia a la setmana un nen de l’escola, i  tenirlo fins a l’hora que la seva mare surt de treballar, o tenir-lo a casa mentre dura una intervenció quirúrgica de la seva mare, suposa una ajuda impagable, per mares que no poden comptar amb ningú més ni tenen recursos per pagar una ajuda externa.

El projecte permet que, amb aquestes petites ajudes, no es cronifiquin situacions que podrien derivar en actes de negligència forçada per la desesperació d’aquestes mares.

EL SERVEI DE FAMÍLIES COL·LABORADORES CERCA FAMÍLIES QUE DISPOSEN DE TEMPS PER CUIDAR INFANTS ACOLLIDA DE NEN I NENES SI NECESSITEM UNA FAMÍLIA DE SUPORT.

A Catalunya hi ha molts nens i nenes que, per  diferents motius, no poden viure amb les seves famílies d’origen i Resideixen a centres d’acollida, tutelats per la Generalitat. Molts d’aquests nens I nenes, estan proposats per anar a conviure amb famílies acollidores però, malauradament, alguns d’ells no poden anar-hi, perquè no hi ha prou famílies disposades a acollir-los a casa seva.

No és fàcil, suposa un compromís d’acceptar el rol de pares i mares de l’infant, fins que no se solucionin els problemes familiars que els han portat a aquesta situació, i en la majoria de casos això esdevé molt difícil. El percentatge de retorn a la família d’origen dels nens i nenes que es troben en situació d’acolliment familiar és molt baix. És per això que la família haurà d’adquirir el compromís de vetllar per aquesta persona fins a la seva majoria d’edat, sabent que en aquest procés la seva família biològica està treballant per solucionar les seves dificultats i que, si arriben a superarles, suposarà una bona notícia per tots els implicats i el retorn del nen o la nena a la seva llar. En aquest cas, s’haurà completat l’objectiu final de l’acolliment, que no és un altre que protegir i educar amb qualitat a un infant, mentre que els seus familiars treballen per superar les greus dificultats que varen suposar la no continuïtat del nen o nena en la seva llar.

Si no es troba família acollidora, els infants han de viure en centres residencials fins que assoleixen la seva majoria D’edat. És per això que us animo a revisar la vostra situació actual i, en cas que penseu que físicament i  mocionalment hi cap un infant en la vostra llar, us plantegeu la possibilitat d’ajudar a aquests nens i nenes, a donar-los-hi l’oportunitat d’una vida millor, amb figures estables de suport i referència, amb atenció exclusiva, amb més estabilitat i amb més oportunitats.

Hi ha diferents tipus d’acolliment, en funció de les necessitats dels menors i de la vostra disponibilitat. Per informar-vos, cal acudir a qualsevol de les entitats acreditades per la Generalitat, Cel Obert ho és, i informar-vos de totes les possibilitats. Si teniu ganes d’ajudar i disposeu de temps limitat, també podeu col·laborar en el Servei de Famílies Col·laboradores de l’Ajuntament de Barcelona.Sovint, petites ajudes en moments puntuals, suposen un gran ajut per  famílies que no tenen recursos econòmics ni suport social.

EL TANT PER CENT DE RETORN A LA FAMÍLIA D’ORIGEN DELS NENS EN ACOLLIMENT ÉS MOLT BAIX


ES MOSTRA AGRESSIU                      (7-10-2015)

Resposta a amenaces externes.

L’agressivitat és una característica del comportament humà. La necessitem per donar resposta a amenaces externes, que requereixen una reacció ràpida. El cos segrega uns neurotransmissors, l’adrenalina i la noradrenalina, per preparar-se per l’atac o per la fugida. Ens preocupem quan aquesta resposta és desmesurada respecte a l’estímul que l’ha produït, o bé es dóna en un context que no és l’adequat.

Sovint respon a una energia acumulada de situacions de frustració anteriors, que no han pogut quedar resoltes. Els nens i nenes no poden respondre a l’agressivitat dels seus referents adults, perquè no tenen recursos suficients per fer-ho i perquè no poden qüestionar l’autoritat. Així, acumulen la ràbia que no han pogut expressar i pot sortir dirigida a altres nens i nenes, amb els germans o qualsevol persona amb qui sentin la possibilitat de descarregar-la.

Quan el nostre fill es mostra agressiu, haurem de revisar el que està expressant amb aquesta actitud. No hi ha nens agressius, senzillament alguns no troben una altra manera d’expressar els seus neguits interns.

Com referents seus, som un model de comportament, que necessiten imitar. Els nostres fills xuclen de les nostres  actituds, que esdevenen models de comportament futur. Responent amb agressivitat a conductes que no podem  entendre, li ensenyem que és lícit ser agressiu davant situacions que no considerin justes. Per tant, ho posaran en pràctica quan tinguin oportunitat, i costarà que ens entenguin quan els hi recriminem conductes agressives en vers altres persones.

La nostra agressivitat, segurament també respon a càrregues de situacions anteriors amb altres persones que no hem sabut gestionar. Sovint els fills ens donen aparents motius per abocar-los sobre ells, i esdevenim un model que després els hi recriminarem. No parlo necessàriament d’una agressivitat física, sovint l’adult no percep aquesta transmissió agressiva quan no s’ha mostrat violent.

El to de veu exagerat, les situacions verbals que poden percebre humiliants, per exemple si l’esbronquem en públic; en definitiva, qualsevol situació que hem imposat el nostre desig sense escoltar-lo, provoca aquesta acumulació d’energia agressiva que pot esclatar en qualsevol moment. No podem demanar-los que no cridin, escridassant-los, o que no peguin si els hi amenacem o peguem quan no ens agrada el seu comportament.

Hem d’estar molt alerta per no fer-ho amb els més vulnerables del nostre entorn.

NO HI HA NENS AGRESSIUS, SENZILLAMENT ALGUNS NO TROBEN UNA ALTRA MANERA D’EXPRESSAR ELS NEGUITS


ES REPETEIXEN ELS PETITS CONFLICTES   14/10/15

Millorar la relació amb els fills.

De vegades ens trobem amb situacions que es repeteixen en l’educació dels nostres fills, es repeteixen tant que es tornen gairebé estables, malgrat que ens costa entendre les seves reaccions, que interpretem com exagerades.

Quan ho detectem, haurem d’analitzar el missatge que ens estan donant. Sovint em consulten situacions que es donen de manera gairebé quotidiana, que creen conflictes per motius molt senzills i difícils d’entendre, on els pares actuen  sempre de la mateixa manera, i, òbviament, els fills també repeteixen la mateixa resposta una i una altra vegada. Això es dóna quan el nen està reclamant quelcom que els pares no arriben a interpretar i que ells mateixos no entenen. Fa poc, a un grup de trobada de pares i mares que dirigeixo, una mare explicava que qualsevol plantejament que fa al seu fill quan surt de l’escola sempre és rebutjat.

Sigui el que sigui, fins i tot les coses que més li agraden fer. Això  provoca sempre una discussió important, ja que ella posa tota la il·lusió per cercar activitats pel seu fill, i aquest sembla que vulgui boicotejar qualsevol plantejament de la mare.

No sembla que amb aquesta actitud, el nen guanyi res, fora de fer enfadar la mare i possiblement rebre algun tipus de càstig. Sembla doncs, que respon a una reacció inconscient i no pas a quelcom premeditat, ja que seria absurd repetir   constantment una conducta amb la qual sempre surt perjudicat.

Podem parlar sobre el tipus de pares que som, si som autoritaris, permissius o democràtics. Tant se val ser d’una  manera o d’una altra, la qüestió és que si no traduïm el missatge que s’amaga a sota d’aquesta actitud, no podrem  canviar-la. Per ferho hem de connectar amb el que li està passant al nen i no centrar-nos exclusivament en el seu  comportament.

Després de realitzar el que anomenem en psicologia un moviment sistèmic amb el grup, tècnica basada en les  constel·lacions familiars, que ens mostra amb molta claredat què esta passant a escala emocional, vàrem veure com el nen estava demanant més contacte amb la mare, no tant des de fer activitats amb ella, i alhora es va veure certa  dificultat  d’aquesta mare per mantenir el to emocional amb el seu fill i el contacte físic amb ell.

Només essent la mare conscient d’allò que inconscientment estava evitant, ja ha provocat canvis significatius en la relació mare-fill.

ES DÓNA QUAN EL NEN RECLAMA QUELCOM QUE ELS PARES NO ARRIBEN A SABER INTERPRETAR


HEM DE PARLAR DELS SEUS ORÍGENS 21/10/15

Des de fa un temps em pregunto coses tan poc transcendents com ara per què serveix el melic. Penso en aquest botó situat justament al centre del cos, sense una funció definida, com cridant l’atenció de tot aquell que li dediqui una mirada curiosa.

Avui li he preguntat a la meva mare per què serveix aquesta entrada secreta de la panxa. Ella m’ha explicat que el melic és la part que ens queda del cordó umbilical, com la prova d’aquell conducte, a través del qual ens alimentàvem abans de néixer, mentre vivíem dins la mare. M’ha dit que ella hi pensa molt en el temps que jo vaig estar alimentant-me a través del cordó umbilical, amb la meva mare lluitant perquè l’embaràs arribés a bon port i amb la incertesa del que passaria un cop hagués nascut. Ella imagina que durant aquest temps, jo vaig estar tranquil·la i sentint que tot aniria bé.

M’explica que ella imagina sovint aquest temps d’espera i d’esperança:les mans de la mare acaronant la panxa, cuidant que tot anés bé, malgrat les dificultats i el dolor de la dona embarassada que no sap si podrá sortir-se’n d’una situació complicada. Imagina una mare disposada a lluitar per la meva vida. Ella em diu que s’estima molt a aquesta mare,que li està agraïda per la seva lluita amb mi, per tot el que porto d’ella i que em fa ser qui sóc ara. La mare no sap què va passar quan jo era molt petita, només s’ho pot imaginar, ella no hi era en el meu embaràs.

El meu melic ens recorda que jo vaig ser alimentada per la meva altra mare, la que em va parir, em va alimentar i em va cuidar fins que va poder. La meva mare adoptiva no sap què va passar quan jo era petita, només sap que no vaig poder continuar vivint amb la meva família, però a ella li agradaria saber-ho, saber què va portar la meva primera mare a no poder continuar, saber què estarà fent ara, si pensa en mi i com ho fa, si ara viurà o no. Ella em diu que sovint s’imagina parlant amb la mare de la Xina. Tot això ho pensa la mare i ho comparteix amb mi. M’agrada molt sentir les dues mares tan a prop, sentir que s’estimen, es respecten i que es tenen presents. Cada cop que hi pensó amb la mare de la Xina, la compartim, ens emocionem o riem. Així sento que forma part de nosaltres, que la meva família també ha  adoptat aquesta part tan important de mi.

Ara entenc la funció del melic, la petjada de la meva història i una bona raó per parlar de la mare que em va donar la vida.

ELLA EM DIU QUE S’ESTIMA MOLT A AQUESTA MARE, QUE LI ESTÀ AGRAÏDA PER LA SEVA LLUITA AMB MI


SI TENEN GELOSIA                     (28-10-2105)

No suporto al meu germà. Cada cop que entra a la meva habitació,em remena tot, em desconcentra si estic treballant i a sobre no li pucdir res perquè els pares diuen queés petit. Però no ho puc evitar, devegades odio al meu germà.

Haig de dir que això em fa sentir molt malament, com un nen dolent i egoista, però no puc evitar aquesta ràbia que em provoca quan vol ser el protagonista de tot, quan rep tota l’atenció dels pares. Em sento fatal perquè sé que cap  persona arriba a odiar mai a un germà.

No ho sé, imagino que els grans no han sentit mai aquestes coses, no?, ni tan sols quan ells eren petits. Si als pares els hi hagués passat alguna vegada, suposo que m’ho haurien dit. La veritat és que si jo sabés que quan eren nens, els meus pares van sentir algún moment aquest odi cap a algún dels seus germans, jo no em sentiria tant estrany com em sento ara. Si em diguessin que a ells també els hi va passar i  m’expliquessin com ho van superar, jo tindria un model a seguir i potser podria canviar les coses. Però no crec que els  hi hagi passat mai, perquè només em diuen que no l’insulti, que no li pegui, que sóc un malcarat.

No sé com explica’ls-hi que aquest sentiment, aquestes ganes que prengui mal quan es mostra graciós i tothom li riu les seves xorrades, jo no les puc evitar. Reconec que moltes vegades a mi també em fa gràcia, que sovint els dos riem  molt. Quan no hi és a casa, el trobo a faltar. De fet, la major part del temps, estic content de tenir-lo de germà. Heu de saber que és molt bo en els estudis i a més té molts amics, és molt simpàtic. Jo no ho sóc tant, sóc més tímid i els  estudis no em van massa bé. Quan em comparen amb ell, sento una ràbia molt gran, sempre surto perdent. És per això que no m’alegro de les seves victòries. De seguida em temo la frase «amb el gran que ets… mira al teu germà»

Quina ràbia! Cada cop que em comparen, sento que no miren el que jo sóc. Penso que res meu té cap valor, em bloquejo i encara sóc menys capaç. I la pago amb el meu germà, perquè sento que l’estimen més, perquè ell sí que té tot allò que  els pares esperen de nosaltres.

Quan els pares ens comparen, sento que l’escolliran a ell, i l’odio, perquè tinc por que  em deixin d’estimar.

LA PAGO AMB EL MEU GERMÀ PERQUÈ ELL SÍ QUE TÉ TOT ALLÒ QUE ELS PARES ESPEREN DE  NOSALTRES


L’HEM DE PORTAR AL PSICÒLEG             (11-11-2015)

Pels pares no és fàcil prendre la decisió que els fills vagin al psicòleg. Sovint aconsellats per l’escola o seguin la  mateixa intuïció, plantegen aquesta possibilitat. La teràpia ofereix una ajuda a la capacitat de gestió emocional del nen davant els seus reptes personals i facilita la comprensió dels processos interns de l’infant. Però els nens poden interpretar el fet d’acudir al psicòleg com que ells són el problema, i el psicòleg els ajudarà a canviar, com si aquest canvi fos la solució dels problemes familiars, sentint-se així responsables de les dificultats i  també de la solució.

Sovint es deriven nens al psicòleg, amb la intenció de canviar la seva expressió, sense haver profundit suficientment  en el significat de la seva actitud, i sense haver esgotat les possibilitats  d’afrontar la situació  des de l’àmbit familiar.

La teràpia familiar interpreta els símptomes que presenten els fills com l’expressió d’un problema del sistema familiar i no del nen. És tan senzill com canviar la frase: «el meu fill  té un problema» per «tenim un problema i el meu fill l’està expressant ». D’aquesta manera, no culpabilitzem als fills, i ens responsabilitzem de la gestió de les dificultats.

Com a pares, treballarem el que ens passa amb els fills, els  aspectes que ens respondre a les seves demandes.  També haurem de reflexionar sobre el nostre momento vital i familiar, i sobre tot allò que possiblement traspassem al nostre  entorn, abans de derivar als fills a teràpia individual.

Quan no entenem les actituds dels nostres fills hem de demanar suport professional. Si els professionals entenem les conductes dels nens com l’expressió d’un estat intern caldrà treballar d’entrada amb els pares per cercar estratègies que permetin donar les respostes adequades des de l’entorn familiar. En un percentatge altíssim, amb aquesta intervenció, serà suficient per solucionar moltes de les  dificultats.

Els nens necessiten trobar les respostes a casa seva. Quan les trobin, serà el moment de valorar si convé començar un tractament psicològic individual.Serà necessària la intervenció psicològica per treballar aspectos concrets, difícils d’abordar fora de l’àmbit professional, bé quan els pares no trobin les estratègies suficients per donar respostes a les demandes ocultes dels seus fills.

TREBALLANT INICIALMENT AMB PARES I MARES ACONSEGUIM RESULTATS EFECTIUS I ESTABLES.


DESCONNECTA FÀCILMENT             (25-11-2015)

Les coses no em van massa bé al cole. Em costa molt atendre allò que diu el professor. Sento que els altres són més intel·ligents que jo. Sento constantment una veu interna que em diu que no entendré res, que no m’esforci, que sóc ximple, que els altres poden i jo no.

Amb aquests pensaments va parlant el professor i jo perdo el fil del que diu. Ell m’avisa, «Pep, ja estàs al teu món? Què farem de tu!» i jo no tinc resposta. Voldria explicar-li que no sóc jo qui decideix deixar d’atendre, que em distrec i no ho puc evitar. Ell em crida l’atenció i m’adono del que he fet i li dic  que no tornarà a passar, però torna a passar, perquè no ho puc controlar. De vegades em castiguen, amb tota la raó, i jo el que vull és que no torni a passar, però mai ho aconsegueixo.

Diuen que em portaran a un psicòleg, perquè solucioni el problema  que tinc i que  estic causant a casa. Jo crec que seria millor que m’ajudés el meu mestre, i que els pares entenguessin que no em despisto per gust, que no m’agrada que em renyin sempre, i que necessito que ho acceptin i m’ajudin a  millorar. No sé, potser un psicòleg m’ajudi a atendre.

Jo sé que el que em passa té a veure amb alguna cosa que vaig sentir de ben petit, jo no ho recordo, però segur que els pares podrien fer l’esforç de recordar si va passar alguna cosa abans dels meus tres anys de vida.

A casa em volen ajudar, però es desesperen, crec que no ho entenen i llavors  sento que no  m’estimen gaire. Això em porta a no estimar-me a mi mateix, i em sento molt derrotat i sense cap possibilitat de sortir del pou. Com més em criden, més em bloquejo, llavors ells es neguitegen i tot va empitjorant per culpa meva.

Un dia vaig començar a plorar, quan els pares em demanaven de fer diverses coses, em vaig bloquejar i ja no podía fer cap d’elles. Vaig paralitzar-me i fins I tot em vaig espantar, no podia parar de plorar, un altre cop, no   responia al que s’esperava de mi. Però aquell dia la mare es va adonar, em va abraçar tot dient-me «no passa res, estàs molt angoixat i és per això que no pots fer el que t’he encarregat, de vegades no m’adono que el teu ritme és diferent del meu». Va ser fantàstic, ni jo sabia el que em passava i vaig notar que ella sí que s’adonava. Malgrat   continuava essent el ruc i inútil de sempre, la mama m’ajudava, m’estimava.

Quan va acabar d’abraçar-me, vaig fer tot el que m’havia dit i després la vaig abraçar jo a ella. Aquella comprensió em va ajudar i vaig entendre que necessito ajuda quan em despisto.

JO SÉ QUE EL QUE EM PASSA TÉ A VEURE AMB ALGUNA COSA QUE VAIG SENTIR DE BEN PETIT


ENS DIUEN QUE ÉS HIPERACTIU              (9-12-2015)

Fa poc em deia un conegut: ja sé el que té el meu fill, és hiperactiu.

De vegades necessitem un diagnòstic, per alliberar-nos de la impotència que ens provoca el fet de no trobar les respostes que els nostres fills reclamen, amb conductes que no acabem d’entendre. «No m’ho crec» li vaig dir, la sobreactivitat és una manera d’expressió de l’estrès intern dels infants, no és una manera de ser. En tot cas, poden tenir una disposició a mostrar-se en funció de la seva genètica, però els pares sempre podem guiar aquesta disposició i ajudar-los a millorar. Si pensem en aquesta herència, és clar que uns pares moguts facilitaran que el fill també ho sigui. Per altra banda, si considerem que aquest excés de moviment respon a un missatge inconscient de l’infant, haurem d’escoltar aquest missatge per ajudarlo a contenir la  seva activitat.

La major part dels nens i nenes diagnosticats de manca d’atenció o d’hiperactivitat, el que fan és  expressar un dolor intern i no han trobat una altra manera de fer-ho. Tot just descobrim aquest neguit intern del nostre fill, podrem atendre’l i de ben segur que el nivell d’activitat baixarà. Bona part dels nens I nenes diagnosticats d’hiperactivitat, travessen situacions complicades en la seva vida quotidiana, pel que podem pensar que sovint aquest trastorn no és ni més ni menys que el símptoma d’una situació difícil de gestionar per l’infant.

Podria ser que una part del que expressa l’infant tingui a veure amb la necessitat d’estar més temps amb la seva família, i que per necessitats laborals, això sigui impossible.

La solució no passa necessàriament per fer tot allò que el fill està demanant amb el seu comportament, però si entenem que el que està expressant és una necessitat, i no una manera de ser, inamovible, ens permetrà fer-li saber que la seva demanda és lícita, l’entenem i intentarem donar-li la resposta més gran que sigui  possible. Si li traduïm bé allò que li està passant, ja no li caldrà expressar-se amb tanta contundència.

Les conductes relacionades amb la manca d’atenció, solen reclamar exactament això: més atenció, sovint amaguen l’expressió de necessitats no cobertes.

És responsabilitat dels pares i mares, de vegades amb ajuda professional, descobrir l’origen d’aquestes demandes d’atenció i oferir al seu fill l’atenció que està reclamant.

PODEM PENSAR QUE AQUEST TRASTORN ÉS EL SÍMPTOMA D’UNA SITUACIÓ DIFÍCIL DE GESTIONAR PER L’INFANT


QUÈ PASSA SI SUSPÈN                      (16-12-2015)

Arriba l’hora de les primeres notes del curs. Podem caure en el risc de considerar-les com l’avaluació, no només de les capacitats dels nostres fills, sinó també de l’actitud davant la vida. Llavors les notes esdevenen el centre de la vida dels nens. Si no aproven, els traurem el que més els agrada, o no podran quedar amb els amics. Ja pot aplicar-se molt en l’esport, o ser un bon amic dels seus amics, que si les notes no acompanyen, desvalorem tota la resta del seu món.

De vegades, les baixes notes dels nostres fills, representen un fracàs per nosaltres com a pares, i és per això que ens enfadem molt.  «Què hem fet malament?». I ho projectem als nostres fills, com si ho haguessin fet intencionadament: «Què ens estàs fent?». Des d’aquestes postures, serà difícil ajudar-los, segurament ells no troben la manera d’aprofitar les seves capacitats, ja sigui per manca d’atenció, per manca de motivació o per un estrès intern que l’impedeix complir amb les seves obligacions.

Les notes esdevenen sovint un indicador del món intern dels nens i nenes. Llegirles des d’aquest punt de vista, ens obliga a posar en dubte la conclusió gairebé automàtica que el nen ens pren el pèl, o és un ximple, o és un gandul. Ens obliga a mirar què hi ha darrere d’uns resultats que no són els que esperem.

Els nens utilitzen vies indirectes per expressar el seu món emocional, és responsabilitat dels adults, traduirles de manera  adequada i donar-los-hi resposta.

Les dificultats emocionals dels nens, provoquen bloquejos cognitius que impedeixen el desenvolupament de les seves capacitats i dificulten la capacitat d’atenció. Davant uns resultants negatius, tots els nens pateixen per no respondre a les expectatives dels seus pares, dubten si es mantindrà l’estimació cap a ells. És  responsabilitat dels pares que els fills ho considerin com un fracàs o bé que esdevingui una oportunitat de revisar aspectes personals, socials i familiars que puguin haver influenciat en el seu baix rendiment. No hi ha cap nen que gaudeixi de decebre als seus pares o tutors.

Sentir el seu suport en els moments que ells mateixos no troben la sortida, reforçarà la vinculació, evitarà danys en l’autoestima i la seguretat i ajudarà a desbloquejar situacions que podrien  ronificar-se.

Ajudem als fills quan menys s’ho mereixen, perquè és quan més ens necessiten.

ELS NENS UTILITZEN VIES INDIRECTES PER EXPRESSAR EL SEU MÓN EMOCIONAL. HEM DE DONAR-LOS RESPOSTA


SI MANCA TEMPS                       (23-12-2015)

Estimats Reis Mags: l’any passat us vaig demanar diferents jocs de taula, però els tinc gairebé tots per encetar perquè els pares diuen que no tenen temps de jugar amb mi i el meu germà és encara petit. Els pares em reganyen perquè no utilitzo les joguines que tinc. Aquest any m’agradaria demanar-vos temps dels pares per estar amb nosaltres.

Ja sabeu que durant la setmana tinc una pila d’activitats i deures, i no tenim massa temps per jugar. Faig una jornada escolar de 8 hores, després tinc activitats la majoria de dies. Quan arribem a casa, haig de dutxar-me i fer deures, mentre la mare fa el sopar i prepara les coses que haig de portar l’endemà a escola. Després de sopar, pijama, rentar dents i a dormir, o sigui, que el temps que passem junts és mínim.

Podríem compartir una estona al llit, però els pares diuen que estan  cansats i que necessiten una estona per ells. Jo no sé si la vostra màgia permet crear més temps per fer activitats amb tota la família. Els caps de setmana ja ho fem, però sovint tinc la sensació de manca de temps. No sé per què tot ha  d’anar així de de pressa.

Els pares també donen molta importància a les notes del cole, de fet diuen que si no milloren, no em portareu res. A mi em costa molt posar-m’hi a fer deures. Odio els deures, per culpa d’ells no puc jugar a casa o gaudir tranquil ·lament de la família. Si els pares fessin els deures amb mi, segur que no em costaria tant posar-m’hi.

Els dies que acabo els deures i faig totes les meves coses de casa, normalment acabo veient televisió, perquè els  pares, si hi són, estan ocupats. Si estiguessin més disponibles, jo normalment escolliria estar amb ells, però normalment no disposo d’aquesta alternativa.

No us penseu que no sóc feliç, ben al contrari, simplement necessito  sentirlos aprop per estar més confiat i segur. Tornant a l’inici, aquest any us demano que em porteu algun joc  d’ordinador. Em van molt bé per quan no tinc res a fer i els pares no estan disponibles. Els pares no volen comprar-me  videojocs perquè diuen que no jugo amb altres coses, però a ells tampoc els hi agrada jugar amb elles.

En definitiva, no  sé si està al vostre abast, però per poc que podeu, porteu-me temps de família. Ah! I expliqueu molt bé a l’escola, que la meva jornada escolar és suficient, que no cal carregar-me de deures. Compartint temps amb els pares, ja aprenc moltes coses, reforço la vinculació i els llaços afectius amb els quals milloro la meva autoestima i seguretat, tot un  regal.

COMPARTINT TEMPS AMB ELS PARES REFORÇO ELS LLAÇOS AFECTIUS I MILLORO L’AUTOESTIMA I LA SEGURETAT


QUÈ PASSA SI FEM LA CARTA ALS REIS?        (30-12-2015)

Amb una vida plena d’imprevistos i de velocitat, pot passar que no trobem el moment de dedicar una estona a acompanyar als fills en una cosa tan senzilla i màgica com fer la carta als Reis Mags d’Orient.

Convindrem que per a ells és un tema important, cal que els oferim aquesta importància a l’hora de redactar-la, tant pel que fa al contingut, com per trobar un moment tranquil i íntim per fer-la.

Podem caure en la temptació d’oferir als nens catàlegs de joguines de grans magatzems per tal que facin una llista d’allò que els cridi més l’atenció. Davant d’aquesta riada d’estimulació, en forma de fotografies de joguines que no fan honor a la seva realitat, l’infant pot caure en l’antiga frase: «això ho vull, i això també, i això, i…», demanant coses que li entren per la vista, sense cap mena de control. Els nens necessiten la nostra guia per no caure en paranys publicitaris, per poder fer una carta que sigui estimulant per a ells i coherent amb el nostre pressupost i els objectius educatius que ens proposem.

Us proposo fer l’exercici de seure amb ells, sense límit de temps, amb catàleg davant o sense ell, I parlar de les coses que demanen, les que a nosaltres ens semblen millors, i les que sabem que la publicitat ha desfigurat. Hem de mirar que no sigui un moment de judici de la carta proposada per ells, sinó un acompanyament per guiar-los dins d’aquest mar d’estimulació. Ha de ser un temps de dedicació, sense pressa, un espai emocional amb els nostres fills. Si és així, ells viuran el nostre interès pels seus desitjos, compartiran els seus dubtes, podrem transmetre’ls les nostres ganes de jugar amb ells i proposar aquelles joguines que a nosaltres també ens agradarien per poder ferho.

Podem crear un espai de lectura per als més petits i d’escriptura per als més  grans. Fora de guiar-los per demanar joguines més educatives, vull ressaltar la importància del moment, de compartir  els seus anhels, les seves preferències, les que coincideixen amb les nostres i les que pertanyen exclusivament a ells. En definitiva, convertir un moment tan màgic, en un espai emocional amb la família.

Demano als Reis Mags que ens  portin la saviesa per poder crear molts d’aquests espais.

HEM DE CONVERTIR AQUEST MOMENT TAN MÀGIC EN UN ESPAI EMOCIONAL AMB LA FAMÍLIA